Tornar al Sistema Solar

A part dels planetes i dels satèl·lits, hi ha altres objectes en el nostre Sistema Solar, com planetes nans, asteroides, cometes, meteoroides i pols interplanetària. El 2006, la Unió Internacional d'Astronomia (International Astronomical Union - IAU) va definir tres categories diferents d'objectes del Sistema Solar: planetes, planetes nans i petits cossos del Sistema Solar, que inclouen la resta de cossos com asteroides, objectes Trans-Neptunians, cometes i meteoroides, i que es descriuen a continuació.

Planetes nans

D'acord amb la nova definició de la IAU (International Astronomical Union) un planeta nan és un objecte celest que compleix les següents condicions:

1. Està en òrbita al voltant del Sol
2. Té suficient massa per tal que la seva pròpia força de gravetat doni a l'objecte una forma quasi-esfèrica
3. No ha netejat la seva òrbita d'altres objectes
4. No és un satèl·lit

Actualment hi ha tres planetes nans al Sistema Solar: Ceres, Plutó i Eris. Ceres va ser categoritzat inicialment com asteoroide, Plutó com a planeta i Eris (conegut també amb els noms 2003 UB313 i Xena) com a objecte Trans-Neptunià i que ha resultat ser més gran que Plutó.

Plutó està format de gel i roca, aquesta última en una proporció de 2/3, i té una sola lluna, Caron, que és la meitat de gran que el planeta. La temperatura a la superfície del Plutó ronda els -200 ºC. Plutó conté metà glaçat a la superfície i, en apropar-se al Sol, es fon i crea una fina atmosfera al voltant del planeta. Quan Plutó torna a allunyar-se del Sol, el metà es glaça i torna a caure a la superfície. Una característica molt extranya de Plutó és la seva òrbita: aquesta és de tal manera que cada cert temps està més a prop del Sol que no pas Neptú. A continuació podeu veure una foto presa pel telescopi espacial Hubble i una petita fitxa tècnica del planeta:

Des de 1990 s'han descobert un cert nombre d'objectes Trans-Neptunians (TNO's), és a dir, objectes més enllà de Neptú. En el cinturó de Kuiper hi ha una col·lecció immensa d'objectes glaçats més grans que Plutó. Un d'aquests és Eris, actualment classificat com a planeta nan. El diàmetre estimat d'Eris és de 2400 Km i es troba a una distància màxima aproximada de 97 AU (14510 milions de Km) i el seu any té una durada de 560 anys terrestres.

El tercer planeta nan, Ceres, va ser el primer asteroide descobert el 1801 per Giuseppe Piazzi. El seu diàmetre és d'uns 1000 Km. Al contrari de Plutó i Eris, Ceres és un objecte més proper. Orbita al voltant del Sol en el cinturó principal d'asteroides, situat entre Mart i Júpiter.

Asteroides

Els asteroides formen un gegant i dispers grup d'objectes que orbiten el Sol. El grup més antic i més ben conegut és el cinturó principal d'asteroides, situat entre Mart i Júpiter. Els asteroides més distants estan més enllà de l'òrbita de Plutó, i n'hi ha que s'apropen al Sol més que no pas la Terra. Els diàmetres dels asteroides van d'uns quants centenars de metres a centenars de kilòmetres. L'asteroide més gran, Ceres, està classificat com a planeta nan. L'estructura i composició dels asteroides és diversa: des de masses trencadisses de gel fins a masses ben sòlides de ferro-níquel o roca. Actualment es coneixen més de 140.000 asteroides i s'estima que en deu haver més d'1 milió de més d'1 Km de diàmetre al Sistema Solar.

Un dels asteroides més famosos és el 433 Eros, que quan passa prop de la Terra ho fa a tan sols uns 20 milions de Km (més a prop que el Sol!). Hi ha una probabilitat marginal que un asteroide pugui col·lisionar amb la Terra. S'ha estimat que, en promig, es pot produir un impacte catastròfic per cada milió d'anys. Existeixen programes científics amb l'objectiu de detectar i catalogar asteroides propers a la Terra per predir les probabilitats de col·lisions perilloses. Les imatges següents mostren, respectivament, una foto de l'asteroide 951-Gaspra, presa per la sonda Galileo, i un esquema de la localització del cinturó principal d'asteroides:

Font: http://www.solarviews.com/cap/ast/gaspra3.htm

Font: http://solarsystem.nasa.gov/multimedia/gallery/Asteroid_Belt.jpg

Cometes

Els cometes són aglomerats de gel, neu i pols; el diàmetre típic és de l'ordre de 10 Km o menys. El nucli conté blocs de gel i gasos glaçats amb roca i pols. Un cometa és invisible quan està lluny del Sol, però quan s'apropa a unes 2 AU (300 milions de Km), la calor del Sol desfà el gel i la neu. El material desfet i la pols generen un embolcall, la coma, el qual és desplaçat en direcció oposada al Sol degut a l'efecte de la radiació que aquest últim emet (vent solar), provocant la característica cua del cometa. S'han fet observacions que revelen que els cometes estan formats per aigua glaçada, monòxid de carboni, diòxid de carboni, metà, amoníac i altres compostos. El cometa més famós és el cometa Halley. El seu període orbital al voltant del Sol és de 76 anys. L'últim periheli (punt més proper al Sol) es va produir el 1986. A continuació teniu una fotografia del cometa Halley:

Font: http://nssdc.gsfc.nasa.gov/image/planetary/comet/lspn_comet_halley1.jpg

Meteoroides

Els cossos sòlids més petits que els asteroides s'anomenen meteoroides. No obstant, la frontera conceptual entre asteroides i meteoroides és confusa. Quan un meteoroide entra en l'atmosfera terrestre es produeix un efecte òptic anomenat meteor (estrella disparada). Els cossos més petits que formen meteors tenen una massa aproximada d'1 gram; els cossos de menys d'1 gram no provoquen meteors. Els meteors més brillants s'anomenen bòlids.

L'efecte meteor

Degut a un efecte de perspectiva, tots els meteors que provenen d'una mateixa direcció semblen brillar des del mateix punt. A aquest efecte se l'anomena pluja de meteors i dues d'elles són conegudes com les Perseides (o llàgrimes de Sant Llorenç) i les Gemínides. Se les anomena així per la constel·lació a partir de la qual sembla que caiguin. La majoria de meteoroides són petits i es desintegren a altures d'uns 100 Km. No obstant, pot haver objectes més grans que arribin a caure a la superfície terrestre. Aquests se'ls coneix com a meteorits. La velocitat a la qual viatgen oscil·la entre els 10 i 70 Km/s i, si són suficientment grans, poden generar grans cràters sobre la superfície terrestre.

Pols interplanetària

Hi ha dos fenomens lumínics, gairebé imperceptibles, que s'originen per la llum del Sol reflectida per pols i partícules interplanetàries: la llum zodiacal i el gegenschein (contra-llum). La feble claror pot ser observada per sobre de la sortida o de la posta del Sol (llum zodiacal) o exactament al cantó oposat del Sol (gegenschein). La mida típica de les partícules que formen la pols interplanetària ronda els 10 o 100 micròmetres.